Quan
vaig visitar els Museus Vaticans per primer cop, va estar com una jornada de
retrobaments. Aquell dia vaig anar retrobant-me amb un munt de coneguts. Eren
uns coneguts de molt antic. Uns coneguts de vista dels quals em sabia fins al
més mínim detall íntim, però que no havia pogut conèixer de manera física. Els
havia estat veient en els llibres des de ben petit. I aquell dia els tenia al
davant. La imaginació era rellevada per la realitat. Ja no hi havia entre ells
i jo cap mena d’intermediari.
I en aquella visita, vaig fer descobertes. Nous amics entraren en el meu univers mental. I un d’aquests va estar un Gos Molós que havia al Pati del Belvedere (Cortile del Belvedere)(Fig. 1). Al costat d’una porta.
I en aquella visita, vaig fer descobertes. Nous amics entraren en el meu univers mental. I un d’aquests va estar un Gos Molós que havia al Pati del Belvedere (Cortile del Belvedere)(Fig. 1). Al costat d’una porta.
Figura
1.
Escultura de Gos Molós dels Museus Vaticans (Roma)(Foto d’Isabel Arce Acuña).
El
primer que vaig fer, després d’aquella descoberta, fou cercar-ne informació.
Vaig trobar, en primer lloc, que els gossos molossos eren una antiga raça
originària de la Molòssia, a la regió grega d’Epir. Eren gossos de mida
important que es caracteritzaven per tenir una constitució musculosa, fortes
mandíbules, gros cap i gros i ample musell. D’aquesta raça semblen descendir
els actuals mastins. Eren famosos a l’antiguitat per tenir cura dels ramats i
per combatre a la guerra. Sembla que des d’època assíria foren emprats a la
guerra.
Figura
2.
Escultura de Gos Molós a la Galleria degli Uffizi (Florència, Itàlia).
Pel
que fa a l’escultura, sembla que durant el s. XVI, foren desenterrades a diferents
punts de Roma algunes escultures de gossos molossos. Eren còpies en marbre del
s. II o III dC, d’escultures hel·lenístiques en bronze del s. III aC.
D’aquestes còpies en marbre, una és la que jo vaig trobar-me als Museus
Vaticans, dues van acabar arribant a Florència, i enguany es poden veure a la
Galleria degli Uffizi i una darrera avui és al Museu Britànic.
Figura 3.
Còpia dels gravats fets per Sebastiano di Re, de les escultures de gossos
molossos de la Galleria degli Uffizi (Còpia del Metropolitan Museum of Art de
New York).
Les
escultures de la Galleria degli Uffizi (Fig.
2) foren trobades, segons consta en els gravats del gravador italià
Sebastiano di Re, “...a l’esquerra de la
Via Vitellia, a tocar del Tíber, a cinc milles de la Urbs, l’any 1558...”.
Els
gravats de Sebastiano di Re (conegut també com Sebastianus Reggius)(Fig. 3) són de les escultures ara a
Florència fetes, pel que sembla, l’any 1560. I d’aquests gravats se n’anaren
fent còpies al llarg del temps[1].
Figura
4.
Escultura de Gos Molós del Museu Britànic (Foto del British Museum).
L’escultura
del Museu Britànic (Fig. 4) duu rera
seu una llarga història. Una història que ha fet que tingui tres noms
diferents: “The Jennings Dog”, “The Alcibiades Dog” i “The Ducombe Dog”. “The
Jennings Dog” (“El gos de Jennings”) té a veure amb l’home que la va dur a
Anglaterra, Henry Constantine Jennings (1731-1819). Aquesta escultura fou
descoberta al Monte Cagnuolo o Cagnolo, a prop de l’antic Lanuvium (Lanivium,
Civita Lavinia o Lanuvio), on hi havia hagut una vil·la imperial d’època
d’Antoní Pius. El primer propietari modern conegut, després d`ésser trobada,
fou l’escultor, restaurador i comerciant d’antiguitats Bartolomeo Caviceppi
(1716-1799). H.C. Jennings la va veure en un racó del taller de Caviceppi a
Roma, a mitjan s. XVIII, li comprà i se l’endugué. L’any 1778, Jennings va
haver de vendre-la a Charles Ducombe (1764-1841), primer baró de Faversham, per
tal d’eixugar deutes. Des d’aleshores va ser propietat de la família Ducombe,
d’aquí el nom de “The Ducombe Dog” (“El gos de Ducombe”), fins que l’any 2001
van acabar venent-la. Inicialment, el comprador semblava que hauria de ser el
Houston Museum District per un preu de 950.000$. Però qüestions burocràtiques
van fer possible que el Museu Britànic, amb l’ajut d’una crida pública,
aconseguís els diners per a poder-la comprar finalment. Actualment està en
exhibició permanent. L’extremitat dreta i el musell han estat reparats.
Figura
5.
Escultures de Gossos Molossos a la porta del palau Ayete (Donosti, Euskadi).
El
nom de “The Alcibiades Dog” (“El gos d’Alcibíades”) li va posar Jennings. Alcibíades,
segons Plutarc, tenia un gos gros i fort la cua del qual l’estadista grec tallà
per tal d’invocar la pietat dels atenencs i distreure’ls de llurs pitjors
moments. Aleshores, la cua tallada de l’escultura dugué a Jennings a
relacionar-la amb aquesta història i anomenar-lo així.
Figura
6.
Detall de les escultures dels Gossos
Molossos del Palau Ayete (Donosti, Euskadi).
Còpies
contemporànies semblants poden veure’s al palau Ayete (Donosti, Euskadi) (Figs. 5-6), a la plaça San Martín[2]
(Mar del Plata, Argentina)(Fig. 7) i
a la plaça d’Armas (Linares, Xile)(Fig.
8).
Figura
7.
Escultura de Gos Molós a la plaça de San Martín (Mar del Plata, Argentina)(Foto
www.pasqualinonet,com.ar).
Totes les escultures presenten
diferències entre elles. Són diferències en la disposició del cap, en la de les
orelles, en la de la cua o en la llengua (la xilena, per exemple, mostra la
punta fora de la boca).
Figura
8.
Escultura de Gos Molós a la plaça de Armas (Linares, Xile).
Bibliografia
Torres
Pérez, José Mª (2005): “Representación escultòrica de perros molosos en el
Palacio Ayete(San Sebastián)”, Ondare.
Cuadernos de Artes Plásticas y Monumentales, 24, Donostia, ps. 197-203
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada